Se sol dir que contemplar el passat des de l’actualitat ens complau més que pensar en el que ens pot oferir el futur, en la seva incertesa, en el que ens espera i no sabem què. Pensar que temps passats van ser millors és caure en un error molt comú. El transcurs de la Història ens ho pot demostrar. Avui dia, si tornem la vista enrere, podem afirmar que vivim en una de les seves millors etapes i que pocs voldrien retrocedir a una altra època. A Espanya, aparentment, gaudim d’uns bons serveis públics: una Sanitat capdavantera a nivell internacional, una Educació de qualitat accessible a totes les capes de la societat, una Administració eficient, Infraestructures modernes i una Seguretat excel·lent compromesa amb i pel ciutadà.
Però a nivell econòmic i polític, veient el panorama, un es posa les mans al cap. Sobretot a Catalunya, on el fenomen del Procés ha causat nombrosos estralls. Danys que, per descomptat, costarà diverses generacions esmenar per complir amb el fi de restablir la normalitat perduda en aquests últims dos anys, mediàticament atroços ja dit de pas. És en aquests moments quan un, situat en una fase de recollida de les cendres, desitjaria tenir un geni de la llàntia per a demanar-li tornar al passat i impedir la catàstrofe. I ho dic amb coneixement de causa, com a català patidor en primera persona de tot el que s’ha esdevingut en la meva terra i rebedor de la pitjor part per no combregar amb l’ideari del moviment independentista. La fractura social que ha provocat aquest moviment amb les seves accions al carrer i en el camp de la política és inqüestionable. M’atreviria a dir que ha estat un dels seus fruits més amargs. Tant els seus líders com els seus seguidors s’han encarregat d’esquerdar la societat catalana, a la seva manera de veure, en dos blocs monolítics: els bons, que defensen la República Catalana i els que no, els dolents. Que curiós: aquells que no comparteixen la opinió dels primers són acusats de patir una desviació, un seriós problema que haurien de mirar-se, com si estiguessin grillats.
Tot i viure en un país reconegut com un Estat de Dret en el qual prevalen la democràcia, la llei, les garanties i la llibertat, hi ha persones que pretenen negar aquesta realitat amb un discurs nacionalista abjecte i populista replet de falsedats i mitges veritats en pro d’uns interessos totalment particulars. I és molt dur i difícil tenir una vida normal quan cada dia has de conviure en una regió en la qual gairebé la meitat de la població no comparteix ni respecta la teva opinió i estigmatitza les teves idees amb qualificatius despectius, quan se suposa que són les que han consensuat la majoria dels espanyols en la Constitució del 1978. Quan en una societat parlar de política implica confrontació malsana tenim un greu conflicte.
Vist aquest estat dels fets, què podem fer per a millorar la situació a Catalunya i per conseqüència a Espanya? Sobretot en terres catalanes, que és on el nacionalisme català ha inoculat un ensomni pervers i excloent en la societat. Per sort, els dissidents d’aquest projecte anticonstitucional cada vegada són més nombrosos i més visibles, i compten, gràcies al seu cansament i a la seva capacitat d’acció, ja que des del govern central s’ha produït un desistiment de funcions, de més plataformes per a difondre i defensar el model de l’Espanya democràtica que un sector de la societat catalana pretén liquidar. Una d’elles és la dels joves catalans de S’ha Acabat, un equip talentós, potent i creatiu amb moltes ganes de continuar creixent i del qual segur que sortiran propostes autèntiques i originals amb les quals construir una Catalunya més forta, atractiva per a tots, pensin el que pensin, respectuosa amb l’Estat al qual pertany, amb els peus a terra, amb el seny i l’acceptació del marc de convivència per bandera.
Gràcies a ells, i després de tant de temps, com a jove català els agraeixo la possibilitat d’expressar públicament sense represàlies el que he sempre he sentit. Ara que s’ha perdut la vergonya, no existeix cabuda per a la contemplació del passat sinó construir un futur en el qual cooperem entre tots, encara que ens hi juguem molt. L’esforç serà intens, però el resultat mereixerà la pena.
Cristian Cumplido
